A vegades tanco els ulls i et veig asseguda aquí, a tocar meu, i l’aire, còmplice, es fa música que em llisca per la pell amb la tendresa d’un vers que encara no goso escriure. T’enyoro com s’enyora l’estiu quan l’hivern no vol marxar. Com es troba a faltar el foc quan només en queda el rastre del fum. I em quedo aquí, esperant-te en silenci, amb el cor obert com una finestra que no sap tancar-se.
Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dimarts. —Què signifiquen aquestes frases, Javier? —Són per a un conte. És un concurs temàtic; aquest mes és obligatori començar amb aquesta frase. —Ja ho veig. Abans eres més enginyós. —Abans tu no converties tots els dies en dilluns. —Abans d'això vivíem algun dissabte —va replicar ella sense mirar-lo. —Al conte només em demanen un dimarts. No et demano res més. —Et falta ambició. —A tu et sobra fredor. —Quin dia és avui? —Avui és dilluns 15 d'abril, però demà, si vols, tornarà a ser dilluns. —No vull. Vull que passin els dies fins al dissabte i quedar-nos-hi a viure. —No m'ho esperava... i no t'arribo a creure. —Potser demà... Va trenc d'alba, i el dilluns no era dilluns, sinó que era dissabte.