La vida

La vida pròpiament no està pas al darrere
s'estén com un camí que pot arribar arreu
aviat les nostres passes creuaran la frontera
i la foscor es perdrà sota la primavera
com un oblidat déu.

El camí inabastable farem nostre un bon dia
el cap seré i estable serà el nostre distintiu
l'enginy i la memòria faran les veus del guia
i dins de nous oratges: la nostra melodia

com el soroll d'un riu.

I lluny trobarem terres mai abans fecundades
i deixarem dins d'elles el nostre vell senyal
i creuarem els boscos i trobarem les fades
i seurem quan les boires se'n duguin les ventades
com un senyor feudal.

I trobarem estones per dur-nos les paraules
a la terra daurada on dolç és recordar
inventarem històries: noves i tendres faules,
fins que un nou dia ens trobi dormits sobre les taules
com els deus a la llar.

I quan el temps s'esgoti, sobrats de maduresa
replets de goig i vida, assenyats i valents
sotjarem l'arribada d'una altra avinentesa
i empunyarem l'espasa per l'última escomesa
com els senyors dels vents.

I quan arribi l'hora d'emprendre l'últim vol
deixarem per herència la llum del darrer far,

la veu de l'experiència, la vida sense dol,

i ens morirem joiosos igual que mor el sol
fonent-se dins del mar.