Quelqu'un

Quan va caure Roma, Sant Agustí va parlar de la ciutat eterna, d’aquesta forma volia substituir la realitat política que durant segles havia donat equilibri al seu món per una altre indestructible, en tant que no era material: el cristianisme. El desenvolupament d’Occident no va fer seva aquesta idea, va ser el concepte de Civilització,  lligat al progrés, a la ciència, a la democràcia i a la llibertat, qui va conformar la nova ciutat eterna, delimitada per un relat històric. La Història es converteix així en la nostra realitat, els seus relats són els edificis i els carrers i les places, el paisatge on vivim i sobre tot allò que entenem i que marca els límits del que pensem.
De nou, la ciutat eterna cau i decau. La Historia d’Occident s’esgota, el seu motor, la dualitat, s’ha detingut per la necessitat d’emmurallar-se. Dins les seves muralles les persones i el pensament viuen una vida ociosa, creix la desigualtat, decreix la natalitat, augmenten les malalties de l’ànima i l’esperança d’un futur millor s’esvaeix.
El problema però no és perdre sinó la por de perdre i la paràlisi que això implica. Cal obrir fronteres, cal obrir les ments, cal parlar i escoltar, cal veure món, cal bellugar-se, cal entendre els errors i cal buscar solucions. Cal continuar el relat i fer-ne noves places, nous carrers.