Què mires?

 

Què mires?

Què mires tu, captaire?
per què aquesta dignitat amagues tan sovint,
on és l'espasa?
on és el vi?
Si no tens casa i no tens on
guardar les eines, guarda't del món.
Els rius no xiulen
són virtuals,
les parets parlen de tots els mals.
Tots, fins els grossos, en caben dins,
el món a trossos, les il·lusions,
cal sortir fora per saber que  tot és nou.

Tu ho veus igual però ha canviat tot,
les fórmules velles fa temps que s'han mort.
Cada una d'elles té un ordinador
que compte i descompte quan troba un error.
El món s'aniquila per sa pròpia por.
Tot i que no comptis, no tindràs cap sort.
Tot i que no ho vegis, el vell món és tort.
Fica't dins de casa a sota els llençols
no esperis cap gràcia ni ensordir el soroll.
La casa està buida, no n'hi han llençols.
Que el gos fosc que et mira ja ho sabia prou.

Tu ho veus igual però ha canviat tot,
dels nombres d'antuvi  ja no queda un fort.
Les esperances s'han anat a enlloc, allí anirem tots.

Però, un món nou hi és. Cal bastir-lo ràpid
que sinó el no-res s'ho menjarà tot i ens  en l'haurà pres.

Aneu al meu voltant
ajudeu-me a trobar les xifres noves,
totes es van apropant,
mentre els homes a les coves
ni senten ni veuen nostres probes.

I què, ja tant s'hi val,
els fets tossuts tiren endavant,
poden no escoltar,
es poden amagar,
No pot aturar-se l'endemà.

Cerco la senderola,
massa aviat per trobar-ne el camí.
Porto la certesa,
porto l'estendard,
porto  la confiança que em dona el meu esguard.
El temps no canvia res, el canvi l'ha portat
que els nombres s'han gastat,
els deus d'antuvi ja l'han certificat.
Obre la porta a una nova realitat,
la vella, que està morta, ens està enverinant.
Anem-nos en, anem-nos en sense enganys.

La nostra ment canviada
ja no precisa més muletes i adicions,
la font no rajarà, l'aigua s'ha podrit en el bassal.
I tu, cara de cul, no m'ho expliquis més,
ets tu qui res compren, calla't ja sisplau,
les teves paraules que has après com un babau
a llibres que menteixen en el segle vint-i-u
per que no varen ésser escrits per a tu.

La tasca que els atura, als savis epígons,
no és la tasca futura,
la que s'ha d'emprendre, i ja és fa tard,
és la tasca madura de fonamentar
una saviesa nova que expliqui la veritat,
aquesta que ara, nova, ens dur la realitat.
Cada dia que passa sense voler entendre res
cada explicació que ja ningú pot comprendre,
cada meravella que ens lliga a aquest infern,
és una flama que s'apaga i la nova foscor creix.

Empareu-me quan arribi aquell esglai,
que em prem, tot despertant la veu d'aquell vell xai,
aquell que jo no vull sentir ja mai.

Qui ànima més nova volteja pel meu vell i cansat cos,
què dolça que la trobo, sense donar-li un mos,
ara que m'apunto en un esbós.

Quan les vides s'enverinen els valents  tenen sort,
els covards llargues les vides.
però són aquestes mides les que cal considerar?

Apropem-nos a l'eixida i comencem a comptar.