A aquell poquet que quedava, embalum de sorra i cendres, cap amic no li sobrava. I van ser paraules tendres les que l’embalum somià, que li deien de no encendre’s. I de sobte despertà, sentint-se captiu humil, camí d’un lliure demà. I va veure alhora un fil i una ombra viva al terra que s’arrossegà a un pistil, lluny de l’odi i de la guerra. Neix de les cendres un home i a aquella ombra s’aferra, el fil segueix fins la ploma i de la ploma fa ús. L’escrit la paraula doma, l’escrit acaba l’abús, i per virtut de la ploma el poema està conclús.