Gene Notime. Poemas

Finjo estar vivo pero estoy muerto de que no lo veas qué culpa tengo. Dicen algunos falsos amigos que no estoy muerto si hablan conmigo. Yo no respondo pues no me fío de estos que aún muertos se creen vivos.

A aquell poquet que quedava, embalum de sorra i cendres, cap amic no li sobrava. I van ser paraules tendres les que l’embalum somià, que li deien de no encendre’s. I de sobte despertà, sentint-se captiu humil, camí d’un lliure demà. I va veure alhora un fil i una ombra viva al terra que s’arrossegà a un pistil, lluny de l’odi i de la guerra. Neix de les cendres un home i a aquella ombra s’aferra, el fil segueix fins la ploma i de la ploma fa ús. L’escrit la paraula doma, l’escrit  acaba l’abús, i per virtut de la ploma el poema està conclús.

He trobat l'escapatòria, no he jugat pas mal, les peces contràries m’havien acorralat però al seu joc traïdorenc li sobrava maldat fins i tot un passerell hagués fet el que cal. Una veu poderosa sortí amb gran cabdal i a aquella torre fosca que m'havia emboscat amb el mateix estil el servei s'ha vist pagat jo conto l'alegria amb moneda d'amistat. Però les jugades passen i sento un viu neguit doncs els morts mai no es moren ni es deixen de morir i els vius canten i ploren engabiats pel despit. Les campanes de victòria no s'acaben de sentir i es perd la memòria dins aquesta eterna nit despertarem sense glòria però serà a l'avenir.